La Història de Francesca Gelabert Frontera

RESUM CITA

Va nèixer a França, i allà hi va passar els dos primers anys de la seva vida. Després la varen dur a Mallorca, on la varen criar la seva tia i la seva padrina.Per ella va ser molt dur, a part hi va haver el moviment, i la comunicació amb la seva família era difícil.Va estudiar desde l’escola primària, on les monjes tenien el collar d’ossos, que l’havia de dur qui parlava mallorquí (i s’ha de dir que la seva família era totalment mallorquina), fins a seté de batxiller. Va fer feina a una inmobiliària.Però ràpidament després de casar-se, va tenir els fills, primer tres més seguits que li robaren tot el temps, i ella s’hi dedicà amb moltes ganes, i després un altre al cap de deu anys, que va ser una gran sorpresa!

Ja de més gran, quan els seus fills comencen a independitzar-se ella i el seu home, tenen més temps per ells i s’apunten a tot el que poden, i intenten aprendre tot el que no els van ensenyar de petits, de la seva llengua i de la seva terra.

LITERALVaig néixer a Marsella, l'any 1929. Era la petita de cinc germans. Els meus pares Mallorquins varen emigrar a França, perquè en aquells moments, Mallorca no era lo és ara! Que venen! (riu), llavors se n'anaven... Molt bé, però sempre tenien sa idea de tornar. Jo vaig ésser criada a Mallorca, amb sa padrina i una tia que no tenia infants. I es meus pares venien en s' estiu i jo anava Marsella, però llavors va resultar es dia aquest tan trist des moviment. Ses coses varen canviar per complet, perquè se varen tancar ses fronteres i jo vaig estar anys, quatre o cinc anys, sense sabre res de ca nostra, ni ca nostra d'ells, encara que teníem qualque vegada una mica de notícia per sa creu roja. Però no. Passaren aquests anys tant trists d'es moviment, allà que tant es grans com es petits tenien molta por, perquè hi havia molta repressió i mm... Bé i no te vull contar més d'això, perquè seria massa llarg. Després en és anys... de quatre anys fins a deu, vaig anar a nes colegi de... La Milagrosa, a ca en capes. Un parell de nines, era una escola unitari, o sigui, que ses de quatre anys anaven amb ses que en tenien catorze. Però vaja, sempre he tengut molt bon record d’aquesta escola. Llevat de que me feren dur es collar d’ossos! (amb sa cara seriosa, ulls ben oberts) Si deia una paraula amb mallorquí, mos penjaven un collar d’ossos i tu el vies de passejar per sa sala, i si senties una altre nina que deia una paraula li penjaves es collar i sa pobre nina que se quedava amb so collar a nes moment de sortir a nes pati, no anava a jugar. Era un injustícia però era així. Després a nes deu anys, vaig passar a una escola, allà on se formaven per fer es batxiller, tenia deu anys, me prepararen... a nes Liceu Espanyol. Me prepararen per entrar a ingressar i per fer es batxiller de set anys. Un batxiller llarguíssim de set anys, que llavors a nes final tenia una revalida, allà on te podien demanar des de lo que havies estudiat a primer, qualsevol petita pregunta, com una pregunta complicada que els e vengués bé de matemàtiques o d’àlgebra, amb una paraula, era un abús. Bé, després d’aquest emm... d’arribar a tenir és batxiller, és primer pic que me vaig examinar de revalida me varen suspendre i vaig haver d’anar a Barcelona a examinar-me. Després ja va estar acabat això, i varem pensar amem que faríem... i a n’ aquest moment feien mestres batxillers. O sigui que amb so nostre batxiller ja érem universitaris i mos donaven amb un curset petit, mos donaven es títol de mestre, fèiem un curs, una mica de pràctiques... Bé a n’ aquest moment jo vaig tenir ocasió de poder partir a Marsella, i clar vaig deixar... Ja m’havia matriculada, però ho vaig deixar per anar a Marsella. Després vaig estar allà devers mig any, vaig tornar parlant es francès (un somriure divertit i carinyós apareix a la seva cara. Riem). Perquè allà, no se com és que sa gent aquí està tant de temps per aprendre es mallorquí, perquè jo allà no me deien ni una paraula, encara que la sabien, tots parlaven mallorquí, però jo domés parlava amb francès, sa televisió en francès, oh! Sa televisió, ja t’ho pots pensar, no en havia vista mai jo. Bé, després vaig venir aquí, vaig festejar, quatre anys. I l’any cinquanta-tres, hem vaig casar, amb en Jaume Font Pujol. (aixeca la sella, i posa cara de importància) Que és son pare des meus fills, i és padrí des meus nets (ho diu especialment perquè li encanta ressaltar la família). Molt bé, en Jaume Font Pujol, res, varem tenir, quatre fills. Tres, o sigui dues nines i un nin, en quatre anys, i au, ja me teniu allà instal·lada a sa casa amb aquests tres nins. I després es cap de nou anys, varem tenir sa gran sorpresa, i mos ne dugueren un altre de petitó, que va ser es quart, en Joan. Ai! No he dit es nom des altres, eh?!, na Catalina, na Maria Antònia, en Toni i en Joan. En Joan Cristòfol. Molt bé, així sa vida se va anar desarrollant, varen tornar grans, s’han casat, i tenen fills; ses nines dos, i és fills un. Una nina, és petit té una nina i és gran un nin. I ses fies un fill i una filla. Sis nets. Bé amb aquest temps, t'he de dir una cosa que és molt important, emm bé, és temps que vaig cuidar és fills, no me preocupava de res, jo tenia un batxiller, havia fet dos o tres anys de feina a una agència de compra i venda de finques, allà on havia practicat es francès, vaig estudiar un poc d’anglès... però després tot això se'n va anar darrera és fills, tot és temps. Però després quan es fills ja varen estar que se situaven i això... jo vaig començar a pensar que havia de fer qualque cosa, i entre ses coses que havia de fer, era d’aprendre sa meva llengua. Perquè jo era una “analfabeta” de sa nostra llengua, la sabia parlar, però no la sabia ni llegir ni escriure, la llegia a sa meva manera... i me’n vaig dar conte quan vaig anar a s’ institut Lulià, i vaig llegir, que no sabia llegir, i vaig tenir molt bons professors. Donya Catalina ... (la seva filla Maria Antònia està per allà i li diu) –Capellà? (i ja continua na Francesca) Calafell! (i la seva filla li confirma repetint el que ella a dit). Donya Catalina Calafell, Don Jordi Magrinyà i sobretot és que me va encisar va ser don Pau Llabrés, era un mestre de sa llengua com no n’hi ha, ni crec que n’hi... era gros! Bé emm, vaig estudiar, i després d’això, quant ja tenia és cursos, varem començar a parlar amb sos que anàvem allà, hem d’anar a l’obra cultural, que mos ajudin perquè, a veure si mos donen uns cursos més... D’història de Mallorca! Bé, varem arribar aconseguir d’història de Mallorca i va ser allà on vaig conèixer ses primeres classes que va donar en Gaspar Valero.
Varem conèixer en Gaspar Valero i sa història perquè noltros no sabíem... sabíem que teníem un rei Jaume I, però no sabíem ni que nomia son pare ni se mos havia ocurrit pensar que tengués pare, sabíem que es compte rei, li deien compte rei, que era d’Aragó i de Catalunya però no sabíem si em... d'on li venia això, i això mos interessava molt, i allà ho varem aprendre. Varem tenir sa sort de, de connectar amb en Gaspar Valero, i varem començar a fer, excursions per Mallorca, tota quanta excursió se pugui per Mallorca, perquè mos férem des GEM. I anàvem a nes GEM i en Gaspar en aquell (posa cara de circumstàncies, sap que anava a dir una “forestarada” i ràpidament, rectifica amb un somriure) aleshores en Gaspar feia ses excursions des GEM, després se va posar a fer excursions per ell, i noltros també hi anàvem. Bé, va ser una època de sa vida molt bona, viatges, viatges que estaven molt bé... Bé a l’ entre tant mos varem fer també des amics de s’ arxiduc, mos hi fe en Gaspar. I va resultar que és president, don Joan, era, va ser molt amic nostro perquè tenia és fills de sa nostra edat, i havien duit es fills a Sant Francesc, i començàrem anar amb ells. I també va ser una cosa molt maca que va culminar amb un viatge a Lípari. Que un agermanament de sa ciutat de palma amb sa ciutat de Lípari, era... va ser preciós. Després es grup de gent que mos va rebre a Lípari, va venir a Palma. També varem passar uns dies molt bons, es Consell els he va rebre, hi anàrem am so Consell allà, i va ser una cosa magnífica.Bé, també a l’entra tant, quant varem acabar lo des cursos que varen durar un parell d’anys, perquè varem anar un parell d’anys amb en Gaspar, llavors passarem amb un que ara està a Lluc, en ... (la seva filla M. Antònia, encara està per allà, i l’ajuda amb el nom de la persona que vol dir) Gabriel Seguí. Fent classes de català, de català mos tornà a donar classes i amb ell parlàvem de sa història, bé també va estar molt bé.Havíem sentit a dir, que per, que per ... (cerca la paraula que vol utilitzar específicament, una vegada la trobada, posa cara de felicitat i picardia) per Espanya (i fa un gest amb la mà, com dient que està enfora, que és una cosa que no mos incumbeix a nosaltres, i riu) que per Espanya hi havia universitats que donaven classes a gent major i amem això... Bé sa qüestió, és que varem sabre que sa universitat obria uns cursos que se deien de la UOM, i mos anàrem apuntar. En total varem ésser uns vint-i-cinc, i ja mos teniu, es vint-i-cinc mos reberen a dins sa sala de son Lladó, que es una sala gran, per més de cent persones, no vull dir ara ses que hi caben però n’hi caben moltes! I ja mos teniu que entram a dins aquella sala, i ningú volia entrar es primer, quedàvem com endarrere perquè... (riu). I mos n’ anàrem i varem ocupar... pen tura dues o tres fileres no plenes i mos seguérem allà i allà mos reberen. És rector, molt estimat de tots els de la UOM, Llorens Huguet. És director des cursos, don Martí Marc. Sa vise rectora, na Mercè Gambús. És director des cursos de Santiago, sa directora des cursos de Salamanca, na Dori, molt coneguda, sa que ha posat, sa que duia tots es cursos des país. I allà, amb un esperit, molt universitari... amb un esperit molt universitari, mos donarem molts d’ ànimos, noltros estàvem asseguts allà amb uns ulls més oberts i amb ses orelles (fa una riallada sobtada) escoltant lo que mos deien, mos pareixia impossible. Mos donaren, varen dir, voltros aquí ja ha de ser... voltros aquí ja sou universitaris des de es moment que vos heu matriculat, i heu de emplear totes ses dependències. Heu de emplear sa biblioteca, es deportius, es menjadors, anar a nes bar, vos heu de mesclar amb sos joves. Perquè voltros segurament, teniu fills i teniu nets, que alomillor estudien aquí, es fills han estudiat aquí, i voltros sou universitaris. Ja vos podeu imaginar que sortirem més contents d’allà dedins!... I varem sortir, i així han passat deu anys... Deu anys (amb cara de satisfacció). Noltros som des pioners, i seguim perquè ara fan uns tallers, ja hem acabat, tenim diplomes i coses... Bé i ara jo te parlat més d’aquesta part, perquè aquesta part m’ha estirada molt, sa part d’estudiar català, d’en Gaspar Valero, de ses excursions, d’anar de viatges... Després també anàrem de viatge per sa península amb en Ferran Tolosa, que era des GEM, també com tot lo que comença, a nes començament érem deu o dotze, o quinze per mi varem ésser. I anàvem a fer excursions, anàvem a puig Cerdà i allà anàvem a un hotel d’allà, llavors d’allà partíem. Noltros com que érem es més majors que es grup, pues alomillor noltros quedàvem amb un gip... un que duia un gip, i totes ses maletes i coses, i noltros anàvem fins a Boí o això, i ses excursions més bones de fer, els he férem. En férem una molt bona des de Rupit a Tabernet, fantàstica, guapíssima, i a Tabernet i hagué s’ altre vegada a cercar-mos... són coses inoblidables, molt bones, i mira te cont ses coses bones, (riu) no tot ha estat tant bo, però vaja, sempre hem tengut una cosa, sa unitat de sa família, sa estimació des fills, sa estimació des nets i mos han deixat persones que estimàvem molt, però això és sa vida, i així noltros també deixarem, els he deixarem. Però voldria deixar-vos a tots un bon record.Entrevistadora: -No si vols me pots contar més coses de quan eres petita o de quan eres jove..Francesca: no es que sa mamà m'ha dit, “no t’enredis, no t’enredis”. Entrevistadora: -Noo, tenim una hora, més d’una hora no, però mira ara encara te queden 40 min. o 45. Francesca: Molt bé, com que llavors això se pot arreglar, això només és perquè tu ho sàpigues no es vera? Entrevistadora: faig que sí amb el cap, i continuem. Ido mira, quan era petita, ma mare tenia quatre fills, si quatre... emm bé, començarem d’una altra manera.Mon pare se'n va anar a Marsella, se'n va anar amb una d’aquests barcos que venien taronges a Marsella. Partia de Sóller, i venien taronges a Marsella, sense baixar des barco es marsellesos pujaven i compraven ses taronges. Això era una cosa molt important entre Mallorca i Marsella, i Céte. I mon pare amb un barco d’aquests se'n va anar a Marsella, per fer feina allà. I fent feina allà, era s’ edat que tenia alomillor vint anys o vint-i-dos, però bé, sa qüestió es que sa volia casar amb una mallorquina, i va tornar... i amb dos o tres mesos va ser casat amb mumare, que ja havien festejat de petits. I se'n van a Marsella, i ja feren sa seva vida allà, va tenir es fills, es quatre. I després pensaven... I sa germana (que era sa meva tia) i sa padrina que vivien a Mallorca... Sa meva tia era casada, però no tenia fills; li deia: “si en tens un altre l’hem de tenir noltros”. I mumare: “sí, sí”. Mai se pensava... Però llavors li varen dur s’ altre (pega un cop damunt la taula), i va haver de complir sa paraula. No va fer com n’ Antic, (riem les dues silenciosament) va haver de complir sa paraula. I res, quan tenia dos anys, me dugueren de Marsella a Palma. Jo vaig venir aquí, que parlava francès, per tant vaig haver d’aprendre a parlar mallorquí. Es infants n’ aprenen aviat, però res, jo vaig haver de canviar sa llengua. Encara tenir “egga” (erra), parlava amb s’egga, gues i tot això però poc, poc ho vaig anar corregint. Quan vaig tenir, això era a dos anys, quan vaig tenir quatre anys, me posen a una escola, que tot és en castellà, per ventura jo insistesc molt a damunt d’això però és que això ha estat una part molt important de sa meva vida (jo li dic: no, si si). Allà vaig haver d’aprendre castellà, bé com tothom, però allà ses monges eren castellanes, no eren ni mallorquines. Però segons elles, i trobaven que això era un bé que mos feien perquè amb so mallorquí no podíem anar en lloc, i amb so castellà podíem anar per tot el món, la “lengua de Cervantes”! (aixeca la mà, com volent remarcar que li varen repetir moltes vegades la mateixa bajanada). I després aquest afegitó, si mos sentien una paraula amb mallorquí, tenien un collar d’ossos, que feia un oi que no te pots imaginar, el te penjaven per és coll, i t’havies de passejar així. Jo se que hem va tocar un pic, no poder anar a nes pati, quedaves darrera es vidre mirant es altres, una injustícia fora mida, i quan vaig arribar a ca nostra, plorava, i li dic a sa padrina (...) sa padrina me diu: “però que tens?” “M’han castigada sense anar, no he pogut anar a jugar...” (amb veu tal ment com si plorés una nina petita) diu: “però i perquè?” “Perquè he parlat mallorquí allà dedins!” I sa padrina ja te pots imaginar, que no sabia altre llengua més que es mallorquí... però diu alçant els ulls “però senyor i perquè parla com noltros la castiguen? I això que és! No li podia cabre, m’entens”?Bé, després d’això emm, jo tenia el tio Joan, que era s’ home de sa tia Margalida, que volia que jo estudiàs es batxiller. Jo estava molt assustada, perquè me n'havia d’anar de s’escola de ses monges, sa meva tia tenia un taller d’al·lotes que cosien i jo era sa jugueta de ses al·lotes. Bé, sa qüestió és que me posaren en aquest col·legi, que era es Liceu Espanyol, i estava a ses avingudes... A sa sortida, quan és carrer de trenta-un de desembre entra a Sant Miquel, allà. I allà eren, eren molt falangistes, anaven vestit i tot de falangistes... I a dins sa classe que jo anava, hi havia cinquanta nins, i quatre o cinc nines. Una d'elles era jo, ja vos podeu imaginar. I seien tots es nins a davant... Aquest professor, don Eusebi Pugil·la, era molt conegut llavors, però els a duia, no senties una mosca dins sa sala! Ni una mosca. I seien tots es nins i a darrere és grup de nines. Que es començament ja te dic, érem aquestes, després en vengueren un parell, però no crec que mai arribéssim a deu eh?!... I allà mos examinàrem d’ingrés. I jo ben segura que suspendria, idò va resultar que vaig esser de... emm, me varen, me varen sortir... havien de donar quatre matrícules suposem, i en varen sortir sis, que després havien de passar... i entre aquestes sis vaig sortir jo. O sigui varen sortir cinc nins i vaig sortir jo. Ja te pots imaginar, i varem tenir una alegria! Però s’ alegria era aquesta que me havien fet aquesta... havia entrat amb so grup de sa matrícula. Però quan vaig anar a examinar-me, varen posar un problema, una... cosa d’alge... una cosa que jo, al menos jo, no la havia estudiada... i pen tura va ser un dia que jo no hi anava, o no se que t'he de dir... No ho vaig saber fer, clar no me va tocar a jo. Jo i un altre varem quedar sense matrícula... Però rees, jo trop que ja estava fet, que això vola dir que ja havies tret més que un sobresaliente no és vera?! Sa qüestió és que, res, vàrem continuar... Quan va fer dos anys que hi anàvem, perquè anàvem nins i nines, va sortir una llei, que ses escoles no podien anar nins i nines. Havien d’estar separats. I es nins des Liceu Espanyol, ses nines des Liceu Espanyol, varem passar a nes Cervantes, que és devora “Mare Nostrum”. I és nins d’allà varen passar a nes Liceu Espanyol o a sa escola que volguessin, però sense “mixto”, havien de ser nins. Per dir-te que noltros férem es darrers anys fent es batxiller, que devíem ser sis, set nines. Ses classes sis, set nines. I teníem un professor de llatí, don Toni Pons s’ historiador. Vaig tenir sa sort d’anar amb ell. I ell era... això des castellà tampoc li anava. I posàvem... “amem mirau si hi ha qualcú” (la veu es com si algú murmurés) Aquest per dir-te, quan entràvem a sa classe, el trobàvem a ell, era grasset i sempre duia un paraigua i es capellet, vestit de capellà. “meam” i dèiem, llavors estàvem racionats, estava racionat es pa, sa sopa, tot. I ell deia: “poc pa!” i mos donaven pa. I noltros, és grup: “florit, captat i roegat de rata!” (i fa una bona riallada). I després mos seiem, i coses així. Després vàrem fer un versos que deien: “don Toni que és professor i practica llengües fines, no és raro que és dematí s’aixequi amb ses gallines. És homo molt preventiu, i té molta por de s’ aigo, per això sempre s'entrega amb és seu amic, paraigo. Bé i quant el faran “caudillo”, modificarà aquest pla, llevarà ses matemàtiques i mos donarà més pa.” I ell, riu que riu, i noltros “aoouurr!” (fa una onomatopeia com de renoué) Bé, així vaig acabar es batxiller. Vaig fer desset anys, ja te dic, és primer pic me varen suspendre sa prova d’escrit... Feien una prova de llatí: una redacció i una prova de matemàtiques: no se quina era... Sa de llatí era traduir devers un bocí així de “ ··· “... te n’anaves amb so diccionari allà i suaves. Però, això sí, havíem anat traduint cada any anàvem... estudiàvem set anys de llatí, cada any anàvem estudiant...Bé, després, que vols que te conti més, que vaig conèixer llavors és papà... No amb so papà, amb en Jaume, es padrí... amb en Jaume mos varem conèixer petits que teníem vuit o nou anys, sempre mos havíem coneguts.. i després de denou anys, quant jo vaig tornar d’aquella estada a Marsella, mos varem fer novios. Mos varem fer novios però... novios d’aquests que no fan una passa tots sols... Sempre havíem de dur “carabina” no és com ara eh?! (l’entrevistadora riu) No és com ara, però ho passàrem molt bé, aquests quatre anys de festejar, són uns anys molt bons. Perquè mos aveníem molt, no mos barallàvem mai. Mos enteníem. I llavors, arreglarem una casa a nes carrer picornell... és padrí fent feina allà... i mos varem casar i anàrem a n’ aquesta casa. Allà no teníem aigo corrent, no teníem cap gelera, no teníem (riu), no teníem jo que sé... radio! Això poc, poc u anàrem... era una festa! Vàrem comprar una gelera, però una gelera que teníem... compràvem es gel, una barreta de gel, la posàvem dins sa gelera, a damunt un serpentí... hi havia una grifonet, i per allà mos sortia s’ aigo freda. I després podíem col·locar quatre cosetes. I després vàrem comprar sa ràdio! Ai també quina il·lusió és dia que varem comprar sa ràdio... sí... I també quan mos casàrem no era com ara que sa gent compra... A nes comerços de Palma no hi havia quasi res. Quan te casaves te feies un llençol o dos i ja era molt. Perquè no hi havia robes, ni res. I quan anàvem a escola que fèiem es batxiller, per escriure, teníem, mos donaven, unes quartilles d’un paper com a d’ estrassa. Saps què és paper d’ estrassa? És aquest paper que antigament embolicaven per ses tendes, un paper marronós gruixat, eh?! I uns “lapions” a su així, amb una bona virolla, que se diu (riu) i això que li posen, xiquixi... Su així ses "pinturitas" igual, ben fetes, ben fetes dins una capsa, i amb aquestes “dallones” pintavem... i per fer coses amb tinta xina, ho havies de fer sa tinta tu. No és com ara que vas i veus... noltros mos quedam embambats a davant aquests mostradors que hi ha totes aquestes coses de pintar! Si ho haguéssim tengut, si es padrí ho hagués tengut a tot això... I ell feia, pintura, tinta vermella, blava verda i tot això i bé...Entrevistadora: lo que tu més me vulguis contar... lo que tu més me vulguis contar encara tens una estona crec...Francesca: de per on amem... Quan varen néixer és nins jo els e vaig voler criar, perquè llavors hi havia molt sa tendència de que els e donessin biberó, però jo no vaig voler, vaig donar sempre de mamar... Però quan vaig tenir és tercer, era molt a prop, perquè ja te dic, els e vaig tenir amb quatre anys, i me va néixer... jo tot és temps de s’ embaràs no volia menjar, no volia menjar... vaig posar que és ossos me transparentaven. I me deien: “si te donam vitamines o lo que sigui, tot ho agafa e... s’ infant!” No me deien ell, perquè... van dir, si és una nina, no sigui cosa te posis a plorar... Pots pensar! No, no jo no ploraré. I quan me varen dir és un nin, llavors vaig plorar! (riu) “un niin!”... Perquè jo me pensava que jo ja això... Perquè jo és primer ja esperava un nin, ja teníem una pilota de futbol... Un nin mai se mos havia arribat a venir... na Catalineta, i jo li deia: “aaai!Mos l’has feta bona, havies de ser un nin, no una nina!” (riem les dues) I bé, i vengué llavors... emm, ara no se perquè t’ho deia... ah! I després quant vaig tenir en Toni, quant el vaig tenir que me varen dir és un nin, era un nin grossot pesava quasi quatre quilos, grooos! I clar, jo li donava mamar, i dones un pit i llavors s’ altre... Pues quant li donava s’ altre se posava amb una escandalera! “ggrrññgñ” i ses padrines me deien: “a n’ aquest nin li has de dar un biberó, perquè això se veu que no queda ple, tu estàs molt prima i aquí i allà...”. Mos n‘ anam a nes metge, i és metge diu: “meam ara el pesarem, quan li toca mamar?” a tal hora, idò "antes" el pesaren i jo li vaig donar de mamar. I quant el varen pesar, en lloc de mamar 150 g. havia mamat 200! Diu: “noo, aquest nin, si vosté li donava un plat de paella i darrera aquest plat, menja't aquest altre plat de paella, què faries?” (riu) “Idò això és lo mateix, plora perquè no en vol més.” I jo allà venga i ññññ, i aaa... (riu)I bé, i després varen venir és nets... quant va venir na Júlia... estava... era preciosa... I és primers dies, que sa mare de na Júlia na Maria Antònia, sa meva filla M. Antònia molt moderna, i que volia clar, natural, s’havien de rompre moltes coses, perquè si no... Noltros ja en rompérem moltes... molts han dit: “la generación de los valientes” perquè en férem moltes de coses... és dols, això des novios... bé moltíssimes coses. I n’ Antònia sempre volien sortir, anar aquí anar allà, i noltros no li deixàvem anar, i ella: “eññ no se que jo aniré a estudiar a Barcelona...” I noltros no ho volíem... Bé sa qüestió es que, quant va tenir a na Júlia, quant na Júlia tenia tres o quatre dies, jo vaig pujar a sa habitació per veure a sa nina, i la vaig trobar a ella com a plorosa. Que després des part això passa a vegades. I dic: “I ara que tens Maria Antònia?” “Ara... ara plor, i pens, que si vol anar a estudiar a Barcelona, jo no ho voldré...!!” (riu) “No vull que sen vagi a estudiar a Barcelonaa!” (les dues riem una estona, i jo li dic: “i només tenia tres o quatre dies jo?”) Sí, acabada de néixer ja deia “noo! No vull que sen vagi a estudiar a Barcelona!” I no la podien tocar, aiii no li podien tocar de devora... uuuh déu meu! Estava més embambada, no anava a tants de puestos ni se remenava tant, només li bastava contemplar-te. Ja ho tenia tot... si... i tu eres molt guapona... i has vist aquell vídeo que tu camines quan tens un any, amb un “trajet“ que jo t’havia comprat?uns calçonets blancs (entrevistadora: “siii!Per nord, que caminava per nord?”) Ido sí, noltros sempre férem això; reunir-mos per és Sants, per és aniversaris, i ho seguim fent. I això mos dona una mica de vida, i a més és bo que ses famílies estiguin unides. Perquè hi ha molts de moments que ningú te’ls e pot dar. Ja ho sé que molts diuen, “Oooh! És tan bo un amic, com un de família!” No ho se segons quant... però sa família és sa sang... sa sang és sa sang, sa família és molt forta... Per molts anys que passin, sempre... Tens amics que alomillor ets molt amiga, i després vos distancieu i no tornes a sabre... però amb sa família, és molt més raro que passi això. I bé te podria contar encara... bé t'he contat tot lo de sa universitat no es vera? Lo de sa universitat, lo de s’ institut Lulià... Aquesta època va ser molt bona per jo. I molt trista, es temps des moviment. Perquè encara que no mos diguessin res a nes nins, noltros ho agafàvem tot. I allà és veïnats primer, no tenien ni clau, no tancaven ses cases. És vespres en s’ estiu estava tot obert... això va passar en s’ estiu... I és veïnats de ses plantes baixes des Hostalets, deien: “si venen, i toquen a ca teva, que s’ homo botàs a sa paret a s’ altre banda” Però s’ homo deia: “i jo me ne d’anar, i e de deixar sa dona i es fills en mans d’aquests assassins?!” Perquè eren uns assassins! Se’ls enduien amb és cotxo, llavors li deien: “parteix” i quant partia... pa pam! (fa el gest amb la mà, com si fos una pistola) Els e mataven. I després, és dematí hi havia una al·lota que vivia per... per sa Indioteria, i venia a cosir a ca aquesta tia que tenia es taller. I quant arribava: “aii mestre... avui n'hem contat sis per ses vies...” venia per ses vies “avui n'hem contat cinc...” I quan va fer un parell de dies que venia, diu: “jo ara no tornaré, mumpare i mumare que no...” I li van dir: “bé, no venguis, no venguis” “és que me trop amb massa gent morta per...pes camí” Las víctimas... Quant jo sent ara, las víctimas, els a compatesc molt, perquè això podem ser qualsevol... Però llavors sí, que n’hi va haver de víctimes, moltes. No hem tengut res... No han tengut res... Ara els e fan un poc de justícia. Bé idò... també una altra cosa que feien, venien es avions, de Barcelona. Segons quins, tiraven ses bombes a la mar, tiraven... si eren Catalans o això. Però també alomillor en venien d’Italians. Perquè hi ha la Seu, que és una fita que la podien tirar i no va passar res. Emm, varen tirar una bomba a sa porta de Sant Antoni. A sa porta de Sant Antoni, i se’n va anar una finca per avall. Coneixíem gent que hi va quedar a n’ aquesta... i després una altra per mi en tiraren, no se si era per Son Roser... no se... Aquesta de sa porta, ja te dic, era petita jo encara...Apareix és seu homo, Jaume i diu: “has acabat?” i na Francesca: Quasi! Amem... posa... ja està!(s’apaga la gravadora, i s’encén al cap d’un moment.)Idò i ara, lo que... t'he contat tot lo de sa universitat no es vera? Ido ara lo que te puc dir, és que mos hem apuntat a uns tallers. Un que és de patrimoni de Mallorca, i anirem amb dos professors, un professor una professora, que són molt bons... (pega un cop a la taula) Que ara a n’ aquest moment jo no record és noms. (En Jaume intervé i diu: “Tina Sabater i Jaume Adrover”) Tina Sabater, que aquesta senyora ja mos a dat classes i mos coneix, però mos interessa profunditzar... duim un “endarrer”. Noltros amb aquests deu anys d’estar allà, ja des des començament, vàrem demanar, que mos posassen classes de català i història de Mallorca! Però no va ser tan bo d’aconseguir, ara pareix que sí. Pareix que s’han obert un poc més... i vorem amem... Però és que sa llengua a dins Mallorca està molt difícil, per sa quantitat d'estrangers, de forasters... Els e sap greu que els e diguem forasters però noltros a nes castellans, a nes que són de sa península, els e deim forasters. (Jaume torna a intervenir: “menos a nes catalans, que els e diem catalans. I na Monserrat Cases va per bon camí, per cumplir lo que li hem anat demanant. Sa nova rectora, que és na Monserrat Cases, i és una gran professora i a part de professora és una gran persona. Aquesta ho té ben clar, lo que és català i lo que és... Es que estimam Mallorca, parlam en català, no som catalans, això ja ho sabem... no mos ne durem cap decepció es dia que mos diguin catalans... Si parlem es català, però no som catalans, som Mallorquins.”)Bé, ido... ara m'ha fuit des cap lo que li anava a dir... aquesta època de sa universitat, també ha estat molt bona, sa d’en Gaspar Valero, ses excursions d’en Gaspar Valero... no se te voldria contar qualque cosa... Jo me trobava un poc tota sola aquí. Estava molt bé, amb sa meva tia i sa meva padrina... però tenia unes cosines que vivien a prop. Aquestes cosines eren, na Maria Vallés i n’ Antònia Vallés i na Catalina Vallés. I amb aquestes cosines, que anàvem a nes Liceu Espanyol també, sempre me vaig fer molt, i... hi va haver... Quan teníem és nins petits, anàvem Cura. (un somriure es dibuixa a la seva cara) I ho passàvem molt bé. Anàvem a Cura, una tenia dos nins, s’ altre dues nines, i s’ altre tenia tres nins. I jo en tenia tres, encara no tenia es que feia quatre. I mos ho passàvem molt bé allà a Cura. Això sí, havíem de fer foc de carbó, no hi havia es butano i tot això... havíem de fer un... arribàvem i trobàvem llenya, i podíem... fèiem carbó apagat... O sigui, feien... o hi havia una foganya, i a n’aquesta foganya l’encenien, i posaven... molt... i després apagaven és carbó. Agafaven, el posaven dins una olla i el tapaven. Aquest carbó per sa falta d’oxigen, s’apagava, però quedava és carbó. I llavors, en aquest carbó, amb un paperet davall a nes fogó, el ventaves, “zeeet”, s’encenia. Podies torrar i podies fer menjar. I aquí també era una cosa molt familiar, perquè fèiem tot u. És vespres dèiem: “nam a Palma de noche?” I Palma de noche era, una miranda que hi havia a davant es convent, i veiem tot Palma, encès, que llavors només veiem (l’entrevistadora diu: quatre...) la meitat de llums des que veuen ara?! (i Jaume diu: “una dècima part”) Menos de la meitat, i vèim s’aeroport... (Jaume reitera: “una dècima part”) Quatre llumets de s’aeroport... I allà estàvem... Mos ne duíem una flassadeta per tapar-mos una mica; si vetllàvem i miràvem ses estrelles... I els he coneixíem ja... Un coneixia una, s’ altre coneixia s’altre... (Jaume torna a introduir-se dient: “no i de vegades venia aquell professor, de astronomia... que era s’ únic que sabia cosa de dins Mallorca... que li deien?”) Un professor d’astronomia, però no se que nomia, ja han passat molts d’anys... i mos deia... (Jaume continua: “s’ únic que te donava qualque conferència i mos parlava de ses estrelles i planetes...”)I aquí anant a Cura amb sos nins petits, varem organitzar una festa, essent el pare Rosselló emm... (Jaume murmura alguna cosa, no se l’entén) essent és... no és president, sinó, l’abat... (Jaume diu: “és superior”). Superior. Sent es superior de Cura, vàrem organitzar una festa de la beateta. I aquesta festa, agafàvem un carro, i és que estudiaven... és que anaven per frare, l’estiraven és carro. I posàvem quatre flors i... na Maria Antònia va ser un any o dos sa... sa beata. La vestien de pageseta, la pujaven, i es altres nins amb unes túniques d’àngels... I anàvem fins a nes “gonio” per mi (riem) fèiem una gran festa, i lon demà dematí, sortien amb uns tamborets, com ses festes que fan... ses festes que fan per és pobles. I després, a l’església també fèiem una festa, i anàvem, amb sos angelets, sa beateta, es pagesets, toots allà. I també era molt agradable, estàvem fins tard és vespre... No teníem gens de calor, feia calor a Palma, però allà mos o passàvem molt bé. I sa cosa va continuar amb ses filles, que també varen dur a nes seus petits a Cura, i que també pareix que s’ho varen passar molt bé... (entrevistadora: molt, molt bé). També feien cabanyes, i jugaven per sa plaça... i després, quan varen ser més grandetes ses dues netes feien, collarets, i després els he posaven a damunt d’una tauleta i se posaven (riu molt carinyosament) jugaven a vendrer-los amem si qualcú els he comprava. I clar els he comprava sa gent, noltros els he compràvem! (torna a riure, i es queda amb el somriure a la cara) I bé ... (Francesca mira a l’entrevistadora amb cara de satisfacció, com si ja no li sortís ni una paraula més.)Entrevistadora: No idò molt bé. Joo... Ja està ja haas...?Francesca: I tu ara que has de fer una redacció?... [FINAL DE L’ENTREVISTA]

FITXA DE L’INFORMANT PERSONAL Nom i cognoms: Francesca Gelabert FronteraAny de naixement: 1929Edat: 78Gènere: DonaLloc de naixement: MarsellaLloc de residència: Palma de MallorcaEstat civil: CasadaFills (número y gènere): Dues dones i dos homesEstudis: Batxiller superior (seté de batxiller)Professió: Va fer feina en una inmobiliàriaNivell socioeconòmic: MitjàLlengua de comunicació habitual: CatalàComposició familiar: La petita de cins germans, criada per la seva tia i la seva padrina, enfora del nucli familiar a causa de la guerra.

FAMILIARPare: Cristofol Gelabert / Mort / Mallorca (Palma o Lloret) / Estudis primarisMare: M. Antònia Frontera Capó / Morta / Inca / Estudis primarisMarit: Jaume Font Pujol / 80 anys / Comerciant (petita empresa) / Palma de Mallorca / Batxiller superior i Magisteri (mestre)Fills:

- Catalina Font Gelabert / 52 / Mestre / Palma / Magisteri

- Maria Antònia F. G. / 50 / Professora / Palma / Filologia catalana- Toni F. G. / 48 / Biòleg / Palma / Biologia (llicenciatura)- Joan Cristòfol F. G. / 39 / Físic / Palma / Física nuclear (llicenciat amb físiques)Germans:

- Maria Antònia / Viva / Gerent i contable a una empresa

- Andreu / Mort / Va estar a un camp de concentració nazi / Tipografia (lletres imprempta)- Joan / Mort / Pintor- Catalina / Morta / Mestressa de casa, va tenir un bar Cunyats:

- Marcel Olive

- Tonia (Ucraïna)- Maria Eugènia “mimi”

- Enrique Garcia (Espanya)

Nebots:

- Cristian

- Michel- M. Antònia- Jean ClaudeNets:

- Maria Antònia Crespí Font / 28

- Francesc Crespí Font / 23- Júlia Fernàndez Font / 17- Jaume Font Pascual / 15- Josep Maria Fernàndez Font / 14- Francesca Font Picó / 14 SOCIALGrups o associacions (formal): Amics de s’Arxiduc / Sa Germandat de Mestres Jubilats Amics o grups de relació (informal): Es grup Segall / Associació de la UOM Oci, temps lliure: Sa casa catalana / Es club Blanquerna / OCB / Arqueologia de Pollentia / Conferències del diari de Mallorca / Reunions Culturals de Manacor / Museu des Castells des Anegistes

FITXA DE L’ENTREVISTA

Entrevistadora: Júlia Fernàndez Font Data: -Duració: 45 min.Número de sessions: unaNúmero de cintes o discs: un caset Lloc de realització: Sala d’estar de casa l’entrevistadora NEGOCIACIÓ DE L’ENTREVISTANomés dir-li a Francesca que volia fer-li una entrevista on ella m’expliques la seva, va somriure i va dir-me que sí, que sí ràpidament i sense cap problema ni impediment. El fet que sigui la meva padrina influeix ja que, encara més ilusió li feia, ja que ella vendria a dinar un dia a casa meva, o jo aniria a casa seva a dinar i estariem una estona juntes. Al final vàrem quedar, que dissabte, ja que hi havia dinar, ho podriem fer amb calma després de dinar i haver descansat. VARIABLES DESTACADES- Soc la seva neta, i això influeix en les coses que pugui destacar més o menys.- Abans de començar, quan jo no hi era, la meva mare, per llevar-me un pes de sobre, li vadir que no s’enrrolles massa, que no tenia tot el temps del món. Per això primer me va explicar quatre coses, després jo li vaig aclarir que podíem fer-ho com ella volgués, curt o llarg, com volgús. Llavors es quan torna a començar, i explica més coses.- La meva mare, va estar per devora quan fèiem el principi de l’entrevista.- Al final de l’entrevista, el seu home, que havia estat dormint fins a n’aquell moment, va venir al nostre costat, a llegir el diari silenciosament. De tant en quant deia alguna cosa, corregint a na Francesca, o ampliant el que ella diu. ASPECTES A DESTACAR- Li dón molta importància a la família, es una cosa vital per ella. - Sempre ha estat molt activa, fent moltes coses, tenint diverses ocupacions.- Al ser la seva neta, va explicar molt més la vida de Maria Antònia, que la dels altres germans. No perquè ella sigui la preferida, perquè tots ho són, sinó perquè Maria Antònia és la meva mare, i era a mí que m’estava contant això i no a una altre persona.- Respecte al punt anterior, el que ens reflexa, es una dedicació quan està parlant amb un altre, perquè aquest no s’avorreixi, o desconecti, i li paresqui interessant, i així pugui treure profit del que ella diu. VALORACIÓ DE L’ENTREVISTALa meva valoració de l’entrevista és molt positiva. I crec que he fet una bona feina respecte a la transcripció, encara que sigui la feina més dura, ja que has de escriure el que una persona parla, i parlar no només es dir paraules, sinó una sèrie de gestos, expressions, cares, mirades... que són molt difícils de definir sobre un paper. Aquesta entrevista, m’ha servit a mí per aprendre moltes coses, i per fer una cosa que s’hauria de fer més sovint com és escoltar a la gent gran, o bé qualsevol persona, ja totes les històries valen la pena.

IES Josep Sureda i Blanes

La Història de Francesca Gelabert Frontera

Inici de sessió d'usuari